Overblog
Seguir este blog
Edit post Administration Create my blog
El polvorín

España: Nuevos horizontes después del 29-S

9 Octubre 2010 , Escrito por El polvorín Etiquetado en #Politica

Josep Maria Antentas y Esther Vivas

http://esthervivas.files.wordpress.com/2010/10/img053-copia1.jpgAunque tarde, finalmente la Huelga General ha tenido lugar y con un balance mucho más positivo del qué algunos esperábamos. A pesar del temor provocado por el paro y la precariedad, el sacrificio económico individual que supone la huelga, y la generalización de una cultura de la desmovilización a la que han contribuido los propios sindicatos, la respuesta a la convocatoria fue mayoritaria.

Ofrecer una perspectiva de continuidad posterior al 29-S es ahora la tarea primordial. Una huelga general de un día y punto no es suficiente. Ésta no puede ser un simple paréntesis, un desvío accidental en el camino, sino que tiene que ser un punto de inflexión. La Huelga General ha abierto un cierto espacio que hay que evitar que se cierre. Pero hará falta empujar desde bajo, desde la unidad entre las diversas organizaciones sindicales minoritarias, los sectores combativos de los grandes sindicatos y los movimientos sociales comprometidos con la huelga, para obligar a las direcciones sindicales mayoritarias a seguir moviéndose y a no volver a las confortables rutinas burocráticas de la concertación social y la práctica institucional.

La poca combatividad mostrada hasta ahora por los trabajadores en estos dos años desde el estallido de la crisis se explica por la combinación entre el miedo, la resignación frente la situación actual, el escepticismo respecto a los sindicatos, y la penetración entre los asalariados de los valores individualistas y consumistas. Para movilizarse no sólo se requiere malestar e indignación, también hay que creer en la utilidad de la acción colectiva, en que es posible vencer y en que no todo está perdido antes de empezar.

El reto colectivo es, precisamente, utilizar el buen resultado del 29-S para arrancar un nuevo ciclo de movilizaciones, impulsar un plan de lucha sostenido y recuperar la confianza colectiva entre los asalariados en que se pueden echar atrás las actuales políticas.

Para conseguirlo tenemos que potenciar un sindicalismo orientado a la movilización, al fomento de la participación democrática desde la base, y provisto de un discurso y una perspectiva anticapitalista. Un sindicalismo portador de un "sentido común" alternativo al dominante, de otra lógica, en sintonía con lo que ha sido el movimiento antiglobalización y los movimientos alternativos. Hace falta ir más allá de las críticas parciales de los sindicatos mayoritarios al actual modelo económico y de sus demandas de una integración europea con "dimensión social".

Los sindicatos tienen que tener como prioridad reconstruir, en un mundo cada vez más fragmentado, una cultura de la solidaridad, de la movilización y de la participación cotidiana en los asuntos colectivos. Tienen que buscar nuevas formas organizativas y estrategias para conectar con los segmentos más débiles de la clase trabajadora, como los parados, los precarios, los inmigrantes..., combinando la acción en el centro de trabajo y en el territorio, fomentando la colaboración entre sindicatos y otras organizaciones y movimientos sociales y desarrollando una práctica militante dinámica que rompa con la acción sindical rutinaria.

La coordinación europea de las resistencias es otro de los objetivos insoslayables para el sindicalismo y los movimientos sociales. Una auténtica "euromovilización", más allá de la débil jornada del 29-S convocada por la Confederación Europea de Sindicatos, sería mucho más efectiva para cristalizar la emergencia de un sindicalismo europeo en el imaginario colectivo que largas décadas de negociaciones burocráticas de bajo perfil en Bruselas. La consigna "huelga general europea", defendida por el sindicalismo alternativo, si bien hoy para hoy es sólo un eslogan propagandístico, tiene el mérito de fijar un horizonte de trabajo claro y plantear lo que es necesario para oponerse a unas políticas económicas que buscan aprovechar la crisis para hacer retroceder los derechos sociales y reforzar los mecanismos de dominación de clase.

En vista a la ofensiva coordinada de los gobiernos de la Unión Europea contra los derechos sociales la tan reiterada "luz al final del túnel", del fin de la crisis, ha resultado ser, como recordaba hace poco el filósofo Slavoj Zizek, la luz de un tren en dirección contraria que viene directo hacia nosotros. Se trata de hacerlo descarrilar antes de la embestida.


*Josep Maria Antentas y Esther Vivas son autores de Resistencias Globales. De Seattle a la crisis de Wall Street.

**Artículo publicado en Público 08/10/2010.

+ info:  http://esthervivas.wordpress.com

 

Josep Maria Antentas y Esther Vivas | Público (edició Catalunya)


Encara que tard, finalment la Vaga General ha tingut lloc i amb un balanç molt més positiu del què alguns esperàvem. Malgrat el temor provocat per l’atur i la precarietat, el sacrifici econòmic individual que suposa la vaga, i la generalització d’una cultura de la desmobilització a la que han contribuït els propis sindicats, la resposta a la convocatòria fou majoritària .

Oferir una perspectiva de continuïtat posterior al 29S és ara la tasca primordial. Una vaga general d’un dia i punt no és suficient. Aquesta no pot ser un simple parèntesi, un desviament accidental en el camí, sinó que hauria de ser un punt d’inflexió. La Vaga General ha obert un cert espai que cal evitar que es tanqui. Però caldrà empènyer des de baix, des de la unitat entre les diverses organitzacions sindicals minoritàries, els sectors combatius dels grans sindicats i els moviments socials compromesos amb la vaga, per obligar a les direccions sindicals majoritàries a seguir movent-se i a no tornar a les confortables rutines burocràtiques de la concertació social i la pràctica institucional.

La poca combativitat mostrada fins ara pels treballadors en aquests dos anys des de l’esclat de la crisi s’explica per la combinació entre la por, la resignació front la situació actual, l’escepticisme respecte els sindicats, i la penetració entre els assalariats dels valors individualistes i consumistes. Per a mobilitzar-se no només es requereix malestar i indignació, cal també creure en la utilitat de l’acció col.lectiva, en què és possible vèncer i en què no tot està perdut ja abans de començar.

El repte col.lectiu és, precisament, utilitzar el bon resultat del 29S per arrencar un nou cicle de mobilitzacions, impulsar un pla de lluita sostingut i recuperar la confiança col.lectiva entre els assalariats en què es poden tirar endarrera les actuals polítiques.

Per aconseguir-ho hem de potenciar un sindicalisme orientat a la mobilització, al foment de la participació democràtica des de la base, i provist d’un discurs i una perspectiva anticapitalista. Un sindicalisme portador d’un “sentit comú” alternatiu al dominant, d’una altra lògica, en sintonia amb el que ha estat el moviment antiglobalització i els moviments alternatius. Cal anar més enllà de les crítiques parcials dels sindicats majoritaris a l’actual model econòmic i de les seves demandes d’una integració europea amb “dimensió social”.

Els sindicats han de tenir com a prioritat reconstruir, en un món cada cop més fragmentat, una cultura de la solidaritat, de la mobilització i de la participació quotidiana en els assumptes col.lectius. Han de buscar noves formes organitzatives i estratègies per connectar amb els segments més dèbils de la classe treballadora, com els aturats, els precaris, els immigrants…, combinant l’acció al centre de treball i al territori, fomentant la col.laboració entre sindicats i altres organitzacions i moviments socials i desenvolupant una pràctica militant dinàmica que trenqui amb l’acció sindical rutinària.

La coordinació europea de les resistències és un altre dels objectius indefugibles pel sindicalisme i els moviments socials. Una autèntica “euromobilització”, més enllà de la minça jornada del 29S convocada per la Confederació Europea de Sindicats, seria molt més efectiva per a cristal.litzar la emergència d’un sindicalisme europeu en l’imaginari col.lectiu que no llargues dècades de negociacions burocràtiques de baix perfil a Brusel.les. La consigna “vaga general europea”, defensada pel sindicalisme alternatiu, si bé avui per avui és només un eslògan propagandístic, té el mèrit de fixar un horitzó de treball clar i de plantejar el què és necessari per oposar-se a unes polítiques econòmiques que busquen aprofitar la crisi per a fer retrocedir els drets socials i reforçar els mecanismes de dominació de classe.

En vista de l’ofensiva coordinada dels governs de la Unió Europea contra els drets socials la tan reiterada “llum al final del túnel”, de la fi de la crisi, ha resultat ser, com recordava fa poc el filòsof Slavoj Zizek, la llum d’un tren en direcció contrària que ve directe cap a nosaltres. Es tracta de fer-lo descarrilar abans de l’embestida.

 

Article publicat a Público (edició Catalunya), 08/10/2010.

Compartir este post

Comentar este post