Overblog
Seguir este blog
Edit post Administration Create my blog
El polvorín

Mas de 2.000 personas asisten al acto realizado en las fosas comunes del Cementirio general de Valencia

19 Abril 2011 , Escrito por El polvorín Etiquetado en #Politica

CATALÀ/CASTELLANO

 


L’acte s’havia convocat en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme que van ser llençades a les fosses comunes

Mes de 2.000 persones assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementiri general de València

 

També va ser un acte de rebel•lia i desobediència, doncs es va fer cas omís a la prohibició de l’Ayuntament de València de no tocar qualsevol música, mesura per cert antidemocràtica que retalla encara en més la llibertat d’expressió en aquesta ciutat. La comitiva, a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil nou-cents trenta nou", anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses. CRÒNICA, FOTOS I VIDEO. CATALÀ/CASTELLANO

 

 

Fotos Alfonso Legaz

Albert llegint el Manifest unitari

Fotos Sergi Cremades

Pau Alabajos interpretant "Fosses del silenci". Foto Paco Francés

Fotos CNT València

CATALÀ/CASTELLANO

Més de 2.000 persones assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementiri general de València

El passat diumenge 17 d’abril tingué lloc l’acte l’homenatge i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de persones ha acompanyat la comitiva, responent a la convocatòria de les següents organitzacions: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat, PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. També altres associacions, col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual, en nombre de 212, han signat el manifest unitari.

De la porta principal del Cementeri ha partit la comitiva a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil nou-cents trenta nou". Anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que s’ha arribat al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit per l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana. D’esquenes al mateix els assistents han guardat un minut de silenci per totes les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga (Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a les pròpies fosses. Aquest lloc és probable que siga quotidianament traspassat per gents que van a recordar els seus morts –de fet alguna flor n’hi havia quan la comitiva hi va arribar- però sembla que està prohibit quan, simplement vol dipositar-se una corona i alguns noms que recorden als que l’ocupen des de fa tants anys. Òbviament, i com a cloenda de l’acte els assistents entraren respectuosament i deixaren en eixe recinte, que tant preocupa a les autoritats, les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es va procedir a la lectura del manifest.

Les colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels diferents moments del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència d’aquests fossars. I és que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. És, doncs, més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.

Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel•lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.


Castellano

Mas de 2.000 personas asisten al acto realizado en las fosas comunes del Cementirio general de Valencia

El pasado domingo 17 de abril se celebró el acto de homenaje y desagravio a las víctimas del franquismo enterradas en las fosas comunes del Cementerio General de Valencia. Un gran número de personas ha acompañado la comitiva, respondiendo a la convocatoria de las siguientes organizaciones: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat, PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. También otras asociaciones, colecti-vos, entidades, familiares de represaliados y personas a título individual, en número de 212, han firmado el manifiesto unitario.

La comitiva ha partido de la puerta principal del Cementerio a ritmo de “dolçaina i taba-let”, que entonaban líricos de la canción del grupo “Obrint Pas” “Mil nou-cents trenta nou”. A la cabecera iba una corona de laurel llevada por las nietas de dos represalia-dos enterrados en las fosas, hasta llegar al lugar que ocupa el aterrador y lamentable monolito erigido por el Ayuntamiento, simbólicamente negado por las banderas valen-ciana y republicana. De espaldas al mismo los asistentes han guardado un minuto de silencio por todas las víctimas, únicamente roto al final por la interpretación de La Muixeranga (Himno del País Valencià). Este himno, junto al resto de piezas musicales previstas ha sido objeto de la prohibición municipal. El Ayuntamiento de Valencia había prohibido también el Himno de Riego, la actuación de Pau Alabajos y la entrada a las propias fosas. Este lugar es probable que sea cotidianamente traspasado por gentes que van a recordar a sus muertos –de hecho ya había alguna flor cuando llegó la comitiva- pero parece que está prohibido cuando, simplemente, quiere depositarse una corona y algunos nombres que recuerdan a quienes la ocupan desde hace tantos años. Obviamente, y como conclusión del acto los asistentes entraron respetuosamen-te y dejaron en ese recinto, que tanto preocupa a las autoridades, las flores y los nom-bres. Pau Alabajos interpretó “Fosses del silenci”. Tras ello se procedió a la lectura del manifiesto.

Las agrupaciones de “dolçainers i tabaleters” Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de Valencia, Arrossejat de To-rrent y El Tudell de Valencia han acompañado musicalmente algunos de los diferentes momentos del breve pero intenso acto que, un año más, ha reivindi-cado la existencia de estas fosas. Y es que ni siquiera esto, el hecho de que se encuentren aquí las víctimas y la constancia de su número, es aceptado, en todas sus dimensiones, por un poder ciudadano que, año tras año, continúa obstaculizando y amenazando la organización del homenaje. Es, pues, más necesario que nunca el recuerdo, la expresión del reconocimiento hacia todos aquellos que murieron por el solo hecho de desear una sociedad más justa, la continua reivindicación que dignifique su memoria, con todas las consecuen-cias que de ello se deriven.

Estas fosas son la prueba de un genocidio, Y, a pesar de las prohibiciones, no quedan en el silencio, aunque se pretenden silenciadas. Estas fosas nos hablan de nosotros mismos y no se resignan a las miradas neutrales o indife-rentes. Allí permanece nuestro pasado más reciente, el cual sigue confrontán-donos con las injusticias y contradicciones de este sistema nominalmente de-mocrático pero liquidacionista de todo aquello que le molesta. De todo aquello que desvela su naturaleza última: autoritaria y sometida a los poderes de siem-pre.

Cuando los asistentes han pronunciado en voz alta nombres y apellidos de en-terrados en las fosas, se ha evidenciado que estos nos continúan involucrando, apelando también a nuestra dignidad ciudadana, eso que el poder también quiere arrebatarnos. Un genocidio. Unas fosas. Un encuentro con el recuerdo de las víctimas. Parece que cada vez es más difícil algo tan natural y tan senci-llo. Pero también que no lo tendrán fácil aquellos que quieren cerrar todas las puertas a la memoria. Porque la memoria es lo último que se puede perder.

 

Compartir este post

Comentar este post